| EL RETAULE DE JACOMART DE CATÍ MUSEU DE BELLES ARTS DE VALÈNCIA 2 OBRA RECUPERADA DEL TRIMESTRE Desembre 1997
JACOMART Retaule de Sant Llorenç i Sant Pere Verona de Catí
Jacomart: dades biogràfiques Jacomart, contracció del nom Jaume Bacó o Baso, naix a València cap a 1411. Era fill d'un sastre d'origen flamenc establit a la ciutat de València al voltant de l'any 1400 i mort el 1419. L'any 1440 el rei Alfons el Magnànim crida el pintor a Itàlia, i ordena que se li faciliten diners per al viatge. El 1441, encara a València, contrasta un gran retaule de sant Miquel per a la vila de Burjassot i un altre per a la catedral de València. Un any després el rei¡ nomena Jacomart el seu pintor per a totes les terres de la corona, i autoritza la cancel·lació dels compromisos que ell havia contret per a la pintura d'uns retaules que en part ja havia cobrat. El 1443, Jacomart està ja a Itàlia i el rei¡ parla d'ell com a "feel familiar i pintor de cambra nostre". Es molt interessant la següent dada: l'any 1443 es paga a dos veïns de Burjassot la quantitat de 1.100 sous en devolució parcial de les 100 lliures del retaule de sant Miquel contractat per Jacomart. La diferencia de 900 sous entre allò anticipat a Jacomart i el que s'ha tornat és l'import de la pintura de la taula de sant Miquel i d'altres parts del retaule. El perit taxador per part de Burjassot és el pintor Joan Reixach, fet en el qual s'ha volgut veure la societat que formaven ambdós pintors, encara que no sembla lògic que Joan Reixach poguera taxar una obra feta per un soci seu. Sabem també que Joan Reixach va fer un segon contracte el 1444 en què es comprometia a acabar aquest retaule per 150 lliures. El 1444 Jacomart, ja a Itàlia, va acabar un retaule, hui perdut, en el qual es representava l'aparició en somnis de la Verge al rei¡ Alfons el Magnànim en la seua tenda de campanya. El 1446, Jacomart torna a València per arreplegar la seua esposa, Magdalena Devesa, i marxar junts de nou a Nàpols. El 1447, a Itàlia, pinta vint estendards reials amb escuts i divises. El 22 de juny de 1448 sabem que s'insta-la de nou a València, ara definitivament, en comença una altra vegada a contrastar obres. El 1458, any de la mort del rei Alfons, es tramita el pagament a Jacomart del retaule de santa Caterina, destinat a la capella del Palau del Real. El 1460, el rei Joan 11 dóna ordre al batlle general de València d'abonar al pintor 2.200 sous per aquest retaule de santa Caterina. Aquell mateix any, el dia 23 de gener, contracta per a I'església de Catí el retaule de sant Llorenç i sant Pere Màrtir que ens ocupa. El 8 de juny 1461 contrasta un gran retaule per a la vila de Xàbia per un preu de 3.150 sous. El 15 de juliol del mateix any fa testament, que es publica dos dies després de la seua mort. En l'inventari dels seus béns no hi ha referències a cap obrador ni a materials de pintura, dada que ha servit per a posar en dubte la seua personalitat com a pintor, i que ha plantejat la possibilitat que Jacomart fóra només el contractista i no l'autor de les obres que amb el seu nom es documenten. Aquesta absència de materials de pintor és una de les tantes incògnites que envolten Jacomart, però la gran quantitat de labors documentades, tant a València com a Nàpols, no permeten dubtar de la seua activitat real com a pintor.
El retaule de sant Llorenç i sant Pere de Verona, de Catí
El retaule de sant Llorenç i sant Pere Màrtir és una de les obres més estudiades de la història de la pintura medieval valenciana. A més de la seua gran qualitat com a obra d'art té altres valors que augmenten el seu interès. En primer lloc es conserva quasi íntegre en l'interior d'una capella gòtica a l'església de Catí, per a la qual fou pintat fa més de cinc segles, concretament entre 1460 i 1461. Així mateix, es tracta de l'única obra documentada que es conserva de Jacomart, el pintor de cambra del rei Alfons el Magnànim. Per Josep Ferrer Puerto
Es tracta d'un conjunt la grandària actual del qual es de 312 x 246 cm. S'ordena en tres carrers i conté predel·la i espina i un guardapols on es representen distintes heràldics i figures de profetes. Els elements de fusta dominen els muntants amb traceria sobre les escenes, a base d'arcs conopials. Els superiors presenten motius vegetals. Els de les escenes inferiors i la predel·la són de traceria flamígera calada. Van desaparèixer el dosseret sobre la taula dels sants titulars i part de les polseres. Per fotografies antigues se sap que aquestes contenien blasons (idèntics als conservats) i les figures de Malaquies, Habacue, Zacaries, Ezequiel, Isaïes i Balaam. Finalment aquestes polseres que faltaven van poder ser localitzades i completar-se totalment el Retaule.
Iconografia El retaule està dedicat als sants màrtirs Llorenç i Pere de Verona, representats sobre fons d'or en la taula central (143 x 64 cm). Es relaciona amb els quatre assumptes historiats que la flanquegen.
Al carrer esquerre hi ha dos passatges de la vida de sant Llorenç, d'acord amb allò descrit en la Llegenda d'or de Voragine (capítol CXVII): Llorenç, diaca d'origen espanyol que va viure en el segle III, va ser portat a Roma per sant Sixt. Aquest, en ser arrestat, va fer el jove diaca dipositari dels béns de l'església, i li encarregà que els distribuïra entre els pobres. Una vegada repartides les riqueses, l'emperador Deci va manar capturar Llorenç perquè li explicara on guardava els tresors. En no respondre-li, l'emperador va ordenar al prefecte Valerià que l'assotara. Com que els nombrosos cops i turments no van fer flaquejar el sant, van disposar una tortura major. Van despullar i estendre el jove sobre una gran graella disposada damunt d'unes brases. Llorenç continuà beneint plàcidament Déu mentre el turmentaven fins a la mort.
D'acord amb la Llegenda està concebut el plafó de Sant Llorenç donant als pobres els tresors de l'Església de Roma (74 x 65 cm). La història ocorre en un espai urbà, amb edificis coronats per cobertes de gran pendent i finestres tancades amb vidres verdosos d'influència nòrdica. Sant Llorenç està situat davant de la porta de l'església, sobre els escalons de l'entrada, que s'obri sota una imatge esculpida de la Verge amb l'Infant. El sant està repartint monedes a deu pobres que se li acosten sol·lícits. En el plafó del Martiri de sant Llorenç (79 x 64 cm), el sant apareix sobre la graella, damunt de brases ardents. Dos botxins controlen el foc al mateix temps que l'emperador Deci, el prefecte Valerià i els seus cinc acompanyants, ricament vestits, contemplen impassibles el turment, L'acció transcorre als afores de la ciutat, la qual es veu al fons envoltada per un riu, amb una xicoteta comitiva de cavallers i patges que avancen pel pont.
El carrer dret de sant Pere l'ocupen les escenes de sant Pere Màrtir o de Verona, sant dominic que segons la Llegenda d'or (capítol LXIII) va nàixer a Verona en el segle XIII, al si d'una família lliurada a l'heretgia del catarisme. El sant va exercir el seu ofici amb gran diligència, buscant els heretges sense concedir-los descans i convencent-ne un gran nombre. Açò va provocar l'odi dels càtars no convertits, que van decidir matar-lo com a única solució. Sent prior del convent que els dominics tenien a Cumes, va eixir de viatge cap a Milà per intervenir en unes causes contra heretges. Ja prop de Milà van ser assaltats i els dominics no van oferir cap resistència. El sant únicament es va limitar a recitar el Credo, mentre era mortalment ferit amb espases en el cap i el pit. L'acompanyant del sant, que va morir més tard, relatà que el sant va donar la seua vida amb una gran fe. Posteriorment, els heretges que quedaven per Milà es van retractar, i la major part ingressà en l'Orde de Predicadors. D'acord amb allò narrat, es pot justificar en el retaule de Catí la Predicació de sant Pere als càtars (73 x 65 cm), en què el sant es troba en l'interior d'un temple. Sant Pere, recolzat sobre el púlpit, es dirigeix amb paraules i un gest mesurat a un grup de tretze barons, abillats de forma rica i variada. Hi ha vuit homes asseguts sobre un banc de fusta i la resta de peus, entre els quals, darrere, un individu imberbe amb una gorra roja que mira directament l'espectador, i que potser un retrat seu.
L'escena del Martiri de sant Pere (78 x 65 cm) transcorre als afores de la ciutat de Milà, que de forma imaginària apareix al fons, darrere d'un bosc espès. Segons la Llegenda, els dos dominics van ser assaltats per un grup de sicaris, que van matar sant Pere i deixaren mortalment ferit el seu acompanyant. Aquest abans de morir passats alguns dies del brutal atac, pogué relatar que el sant de Verona, en lloc d'alarmar-se davant la presencia dels tres atacants, començà a recitar el Credo com a afirmació de la seua fe, que en l'obra es representa amb les paraules escrites VISIBILIUM ET INVISIBILIUM. El sant és pintat amb una espasa clavada al pit i una altra al cap.
L'espiga del retaule l'ocupa el Calvari (82 x 64 cm), amb el Crucificat, la Verge, la Magdalena i sant Joan, on es deixa veure, al fons, un ampli paisatge amb una ciutat emmurallada en al·lusió a Jerusalem.
La predel·la la formen set plafons (35 x 34 cm aproximadament cada un), amb el Crist al sepulcre en el centre i en els altres els següents sants: Mateu, Caterina d'Alexandria, Jeroni, Agustí, Llúcia i Vicent Ferrer.
Aquests se situen en un àmbit amb sol enllosat i fons daurat delimitat per un mur baix. Curiosament el contracte del retaule exigia a Jacomart que pintara al centre una Pietat flanquejada per sengles plafons de la Verge i sant Joan.
Notícia de Joan Espígol, comitent del retaule
El retaule de sant Llorenç i sant Pere Màrtir va ser encarregat per a la capella de Joan Espígol de L'església de Catí. Nascut a Catí l'any 1406, Joan Espígol era un ric comerciant de cuirs i llana. Orfe de pare, als 13 anys va viatjar a Barcelona per treballar, de primer, en casa d'un vidrier i, més tard, en la d'un tender. Açò i una estada a València l'any 1423 li servirien per a formar-se en el món del comerç. Es va especialitzar en el comerç de llana i cuirs. Es va casar amb Angelina Moragues, natural de Sant Mateu. Tingueren una única filla, anomenada Resplandina, que va morir en Pena-roja abans que son pare. Joan Espígol va fer testament el dia 9 de setembre de 1450. No tenia descendents i va nomenar hereus Ramon de Santjoan i Guillem Verdú. Va llegar, entre altres coses, 2.200 sous per a la capella de la Passió (de la parroquial de Catí), si lo loch li la cedix, i si no, sols 200, però que li donen allí sepultura. Se li va concedir la titularitat de la capella i els seus marmessors es van encarregar de dotar-la i decorar-la. Van encarregar la llosa sepulcral a Antoni Arbó, d'Ulldecona i a Pero Crespo, piquers per 40 sous. La llosa sepulcral, que es conserva a la capella de la Comunió, porta la inscripció Sepultura del honorable Johan Spigol, mercader, que morí a XIII de setembre, any MCCCCLII. La capella, que és la quarta del costat de L'Epístola, té a la clau central un escut amb una mata d'espígol, referit al cognom del titular. Una vegada conclosa la capella, van ser comprats diversos objectes per a la litúrgia: al novembre de 1454, un cobertor d'altar, que va costar 15 sous, i al maig de 1454, un calze a Jaume Frígola, orfebre de València, per 321 sous. Aquesta dada es important, ja que veiem que els marmessors de Joan Espígol elegeixen un orfebre de la ciutat de València, i no els mes pròxims de Morella o Sant Maten. Quan cinc anys més tard encarreguen el retaule succeirà el mateix. Triaran Jacomart, pintor de València, quan hi havia la possibilitat de contractar algun mestre pintor més pròxim. Es la conseqüència del creixement de la ciutat de València, la influencia de la qual arriba fins als llocs mes apartats del regne.
La problemàtica autoria del retaule de Catí El retaule de Catí, com ja s'ha dit, està documentat com a obra de Jacomart. Tormo no va dubtar, basant-se en les formes d'aquest retaule, a atribuir a aquest pintor una gran quantitat d'obres, com ara el retaule de sant Martí de les Agustines de Sogorb, el retaule de santa Anna i les taules de sant Sebastià i santa Elena, conservats al Museu de la Seu de Xàtiva, i el sant Vicent Ferrer del Museu de la Catedral de València. No obstant això, una vegada conegut que el retaule de santa Úrsula de Cubells (MNAC) era obra de Joan Reixach es van plantejar nombrosos dubtes. La similitud entre el retaule de Catí i el de santa Úrsula era tan gran que va provocar que el primer fóra considerat, per Post i la historiografia posterior, obra de Joan Reixach. La resta d'obres, molt similars entre si, no podien atribuir-se a través de cap document. La solució adoptada davant d'un dilema tal fou atribuir a Jacomart les obres millor acabades d'aquest grup i a Joan Reixach les de to menor. Encara que es mancava d'una base documental solida per a sostenir aquesta hipòtesi, la recent aparició d'un document nou obliga a una revisió d'aquest plantejament. La dada es relaciona amb el retaule de santa Anna de la col·legiata de Xàtiva, que, atribuït unànimement a Jacomart, per l'argument esmentat s'ha pogut documentar com a obra cobrada per un cert Pere Reixach, de l'existència del qual només es tenia una sola noticia de 1471, anotada per Sanchis Sivera, segons la qual treballava a la catedral de València. En estudiar ara el retaule de Catí s'ha de concloure que, a pesar de l'evident relació amb la manera de pintar de Joan Reixach, no hi ha encara raó suficient per a negar la seua filiació a Jacomart, ja que es desconeix com pintava Jacomart entre 1441 i 1460. La prudència aconsellaria mantenir-ne l'atribució en relació amb l'artista que figura en la contracta del retaule, Jacomart, a l'espera que noves troballes aclarisquen definitivament L'enigma que hui planteja la documentació disponible.
Contracte del retaule
El contracte del retaule va ser donat a conèixer per Luis Tramoyeres el 1906, el qual també informava que aquesta obra encara existia a Catí. El document es conserva a l'Arxiu del Patriarca de València, amb el núm. 9038, en el protocol del notari Jaume Vinader. L'any 1914, L'historiador Josep Sanchis Sivera en el llibre Pintores medievales en Valencia va publicar en extens aquest contracte.
Die mercurii anno a nativitate domini Mº CCCº sexagesímo. - Ego Jacobus Baçó pictor cívitatis Valentie scienter et gratis pacto speciali promitto vobis venerabilí Raymundo de Sancto Jonanne habitori loci de Cati presentí et acceptanti ac vestris. Quod hinc ad unum annum proxime venturum faciam unum Retabulum cum suis polseris de bona fusta e be obrat e acabat descarpenteria ut decet de ambitu de decem palmis dalne et de altitudine cum sua debita espiga de terdecim palmis el postquam endrapavero de panna lli et enguixavero de bono guix dictum retabulum dictas polseras cum suo debito estansio illud promitto deboxare videlicet in spiga crucixum cum Jhu et cum virgine Maria ex uno latere el ex alio latere cum Santo Johanne evangelista et in medio ipsius retabuli sanctum laurentium et sanctum petrum martirem de ordine predicatorum et ex uno latere dicti retabuli deboxare duas estorias in duabus casis Sti laurentii et in alia parte de dicti retabuli alias duas estorias Sti petri martiris et etiam promitto facere de bona fusta unum stanum en inferiori [sic] parte dictí retabuli cum septem casis et cum fuerit endrapat et enguixat promitto deboxare in casa media la pietat et in casa dextera virginem Mariam et in casa sinistra sanctum Augustinum [adicionado como apostilla marginal, lo que sigue, que resulta casi ilegible, porque las palabras no estàn completas por el roce y la rotura del papel] les polseres ... suis ... fertur et cum signo ... armen . ... 11 e de la ... verge Et postquam dictum retabulum deboxavero ipsum promitto suis debitis locis daurare de fino aura et íllud depingere de bonis et finis coloribus hoc est de bono adzur el de vírmilío et de altri coloribus et hoc promitto facere infradictum annum salvo justo impedimento sub pena xxx Regalium auri Rato manente pacto Ec. Et pro hiis attendendis abligo omnia bona mea. Ad hec autem ego dictus Raymundus de Santo Johanne acceptans dictum retabulum et omnia precontenta promítto vobis dicto Jacobo Baçó presentí acceptanti ac vestris dare salvere et paccare pro dicto retabulo cum dicto suo estachno [sic] et polseres pro fusta et depictione eíusdem modo predicto quadraginta duas libras et decem solidos in hiis terminis videlicet in continenti quatordecim et cum depictum et perfectum fuerit alias quatuordecim libras et decem solidos sub pena .1. solidorum pro qualibet solucione. fiat in híís executio cum submissíone et renuntiatione fori Ec. Et pro predictis attendendis obligo Ec. Actum Valentie Ec. - Testes. Jacobus Sastre banqualerius et Sancius Aznar textor lane de cordellats. Fíat apoca de XIII librís pro prima solutione. - Testes. qui supra. (Transcipció de J Sanchis Sivera, 1914)
INFORME SOBRE L'ESTAT DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ DEL RETAULE DE SANT LLORENÇ I SANTPERE DE VERONA DE I'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CATÍ (CASTELLÓ) Per Francisca Ortiz í Cristina Vázquez Descripció El conjunt del retaule que arriba a nosaltres consta de tres carrers de dos pisos, guardapols laterals i predel·la. El carrer lateral fa 260 cm, mentre que els laterals 190 cm. La predel·la està dividida en set taules de 30 cm aproximadament cada una, separades per pilastres amb ornamentació daurada. Les dimensions de la predel·la són 244 x 48 cm. Estat de conservació El suport és de fusta de conífera i pel revers presenta la típica estructura d'aspa, característica de la zona mediterrània. Es troba atacat per insectes xilòfags (corcó), i la taula corresponent al carrer dret del Martiri de sant Pere fins i tot pels tèrmits, i presenta també importants danys estructurals la zona central de l'aspa i la zona baixa, en què ha desaparegut una part del travesser superior. Les unions de les taules presenten el tradicional reforç d'estopa i algeps, que amb el pas del temps i el dany causat per les humitats es troben en la seua majoria molt deteriorades, sense que complisquen la seua funció, per la qual cosa ha sigut necessari sanejar les juntes i afegir empelts de fusta com a reforç. PEL·LÍCULA PICTÒRICA: Les zones més malmeses corresponen a les taules dels carrers laterals. La peça en es representa sant Llorenç donant almoina als pobres es troba calcinada la zona del mantell, amb grans pèrdues, en què fins i tot queda al descobert la fusta del suport. La vora lateral esquerra està molt deteriorada, amb pèrdua de preparació i pel·lícula pictòrica en tota la superfície de la taula. La peça del carrer dret, on es representa el martiri de sant Pere, presenta pèrdua de suport en l'angle inferior dret, així com falta d'adhesió al suport i pel·lícula pictòrica aquarterada. Hi ha nombroses faltes d'estrat pictòric, i la major deterioració es dóna en els rostres dels heretges, que estan completament ratllats amb un objecte punxant, fet que ha provocant moltes incisions. L'ESTRAT SUPERFICIAL presenta una gruixuda capa de brutícia, zones ennegrides en les parts circumdants de les àrees cremades i enfosquiment i engroguiment general de peces, provocat per L'oxidació dels vernissos protectors, que impedeix percebre el cromatisme original de L'obra.
Procés de restauració o Tractament del revers:
o Protecció i fixació de la pel·lícula: paper japonès i cola d'esturió. Neteja de la pel·lícula pictòrica: utilització de dissolvents volàtils i sabons neutres aplicats de forma emulsionada (gels). · Envernissat de protecció. - Estucament d'àrees faltants: cola orgànica i sulfat càlcic. - Reintegració cromàtica: pigments purs aglutinats amb Paraloid B-72. - Envernissat final de la pel·lícula pictòrica: resina cetònica rebaixada amb essència de trementina. DARRERES NOTÍCIES DEL RETAULE: A les darreries del mes de juliol de 1936 el retaule va sortir de Catí amb viatge a Castelló, València, Cartagena i Madrid. Quan, finalitzada la guerra, el retaule va ser tornat a Catí faltaven cinc polseres. Durant més de quaranta anys el retaule va estar exposat sense les polseres a l'església de Catí. Aquestes polseres perdudes van anar a parar al Museu del Prado on van adjudicar-les el número 3026, sense que es coneguera la procedència. I així van estar fins al mes de novembre de 1997. El retrobament de les polseres va ser ocasional i gràcies a Antoni Josep Pitarch, de besavis catinencs, que en una de les seues visites al Prado va observar la mata d'espígol d'una de les polseres i la va relacionar immediatament amb el retaule de Jacomart de Catí. Fetes les comprovacions pertinents amb fotografies de quan el retaule estava complet es va poder demostrar que aquestes polseres coincidien amb les que faltaven al retaule de Jacomart de Catí. La doctora Silva Maroto va comunicar el fet al director del Museu del Prado i aquest al patronat en reunió del dia 19 de desembre de 1997. En aquesta reunió es va acordar retornar les polseres al poble de Catí. Una vegada restaurat el retaule per la Generalitat Valenciana, aquest va tornar a Catí sense les polseres anteriors el dia 31 de gener de 1998. Al trobar-se les polseres al Museu del Prado, el retaule va tornar a Madrid on després de completar-lo va ser exposat complet al Prado des del 19 d'abril al 16 de maig de 1999. No obstant això, el retaule, després de ser exposats en alguns museus valencians, va tornar a Catí novament sense les polseres. Durant el mes d'abril de 2001 la Conselleria va condicionar dintre de l'església de Catí un lloc adequat i més segur per a exposar el retaule. Aquest lloc va ser en l'antiga capella de Sant Pere Apòstol i San Miquel o dels Montserrat.. Les obres van incloure el canvi del paviment , de rajola hidràulica, per unes de fang del segle XVII. És el que originàriament es va utilitzar en les antigues capelles de l'ermita i que la direcció de Patrimoni va reutilitzar en aquesta intervenció. L'actuació va contemplar el canvi de la reixa per una restaurada procedent de l'ermita de L'Avellà del segle XIX i que es va adequar per a poder observar millor el retaule de Jacomart. Tanmateix, el projecte va incloure també la realització d'un altar gòtic que va substituir a l'anterior de marbre blanc. L'altar és una còpia del que es troba al presbiteri de la Basílica de Sant Maria de Morella. El retaule de Jacomart va instal·lar-se damunt de l'altar, adequant-se degudament per a protegir-lo de la humitat. La textura del mur que acollix el retaule es va fer de forma pareguda a la de les parets laterals de la capella. A més, la Conselleria de Cultura va renovar la instal·lació elèctrica per a il·luminar adequadament el retaule. Finalment, a Nadal de 2002, el retaule es va completar definitivament amb quatre de les cinc polseres que faltaven i es va col·locar al seu lloc actual dintre de la capella dels Montserrat a l'església parroquial de l'Assumpció de Catí.
Bibliografia AGUILERA, Vicente, "En torno al problemático Jacomart", Archivo de Arte Valenciano, 1954, pp. 75-84; "Jacomart", Archivo de Arte Valenciano, 1961, pp. 80-95. CARRERAS, Ricardo, "La Capilla de Spígol y el retablo de Jacomart", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, ix, 1928, pp. 300-304. CERVERÓ Comis, L., "Pintores valentinos: su cronología y su documentación", Archivo de Arte Valenciano, 1956 (pp. 95-123), 1965 (pp. 22-26), 1966 (pp. 19-30), 1968 (pp. 92-98), 1971 (pp. 23-36), 1972 (pp. 44-57); Anales del Centro de Cultura Valenciana, 1960 (pp. 1-32), 1963 (pp. 63-156), 1964 (pp. 81-136). COMPANY, XIMO, i CARÍN, Felipe Vicente, "Valéncia i la pintura flamenca", Historia de l'art valencià, vol. ii, Valéncia, 1988, p. 236-271. COMPANY, Ximo, La pintura hispanofiamenca, Valéncia, 1990. Gómez FERRER, Mercedes, "Un nuevo contrato de Jacomart: El retablo de la iglesia parroquial de Museros", Archivo de Arte Valenciano, 1994, pp. 20-24. GONZÀLEZ i BALDOVÍ, Marià, "Les empremtes del mecenatge dels Borja a Xàtiva", Xútiva, una projecció europea, t. i, Valéncia, 1995, pp. 239-254. PÉREZ SÀNCHEZ, Alfonso Emilio, "Arte", Valencia, Barcelona, 1981, pp. 145-393. PITARCH, A. J., "Escultura i pintura gòtica", Història de l'art valencià, vol. i, València, 1986, pp. 165-239. POST, Ch. R., A hístory of Spanish Painting, vol. vi, Harvard University Press, Cambridge-Massachusetts, 1935. PUIG, J., "Pintores en Catí", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, xi, pp. 55-59. SANCHIS SIVERA, J., Pintores Medievales en Valencia, Valéncia, 1930. SARALEGUI, Leandro de, "En tomo al binomio Jacomart-Reixachh", Archivo de Arte Valenciano, 1962, pp. 5-12. TRAMOYERES, Luis, "Excursiones veraniegas. Notas de arte", Almanaque de Las Provincias, Valéncia, 1906. TORMO, Elías: "Jacomart, pintor de Alfonso V, según los trabajos de Tramoyeres y Burguera", Cultura española, Madrid, 1906; Jacomart y el arte hispano-flamenco cuatrocentista, Madrid, 1913
Restauració: Direcció General de Promoció Cultural, Museus i Belles Arts. Servei de Conservació i Restauració de Béns Museístics MANUEL MARZAL (Cap del Servei) Restauradors: Pintura: FRANCISCA ORTIZ i CRSITINA VÁZQUEZ Daurats: XAVIER FERRAGUD i XAVIER ALMENAR Coordinació tècnica: JULIAN ALMIRANTE (Departament de Restauració del Museu de Belles Arts de València) Coordinació editorial: FERNANDO BENITO DOMENECH (Director del useu de Belles Arts de València) Text: JOSEP FERRE PUERTO Traducció: JOSEFA ASENSI Fotografies: PACO ALCÁNTARA Disseny i maquetació: JULIO GINER Preimpressió i impressió: GRÀFICAS VERNETTA, S.A. EDITA: GENERALITAT VALENCIANA, 1997-12-23 Depòsit Legal: V-4770-1997
© Pàgines creades per Joaquim Carbó Miralles , 1998
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
