La pedra seca a la Mediterrània:
Paisatge de pedra al Mas de Sofondo
A les riberes de la Mediterrània hi ha moltes àrees de sols calcaris, motiu pel qual aquesta abundància de pedra possibilita que en moltes zones geogràficament llunyanes trobem necessitats plantejades a l'hora de configurar els espais cultivats, les pastures, de resguardar-se de les tempestes, de construir... Tot aquest conjunt de respostes donen com a resultat una sèrie de testimonis materials que perfectament entrelligats, defineixen un paisatge.
A les comarques nord de Castelló trobem algunes zones on les construccions de pedra seca es presenten amb certa densitat i són veritables elements estructuradors del paisatge. L'àrea de Catí- Tírig- Albocàsser és una de les més importants en aquest sentit. Tant sols en el terme de Tírig, s'han inventariat 1.440 barraques.
Aquests paisatges constitueixen la plasmació material de l'assimilació i el domini d'una tècnica, la pedra seca, per part de successives comunitats que els han creat amb les seues mans gràcies al treball silenciós de milers de persones, generació rere generació, amb els recursos que els ha atorgat el territori on han viscut.
Des de la dècada dels cinquanta del segle XX, coincidint amb la recessió demogràfica, va caient tot allò que els homes han anat alçant pedra sobre pedra, tornant a poc a poc la natura a recuperar allò que els avantpassats havien anat guanyant-li lentament amb el treball de les seues mans, motiu pel qual aquest paisatge, d'acord amb les circumstàncies, està condemnat a desaparèixer.
L'objectiu d'aquestes línies és sensibilitzar-nos a tots sobre els valors ambientals, paisatgístics, culturals i patrimonials que ens ofereixen les construccions de pedra seca i alhora retre homenatge a les generacions que ens han precedit i ens han legat aquesta immensa obra fruit del seu treball constant. La millor forma d'aconseguir que un bé cultural, omnipresent com les construccions de pedra seca que configuren el paisatge rural no es faça malbé és fer que la societat el conega i l'estime.
Els sòls de naturalesa pedregosa, poc abundants en terra, on predominen les roques calcàries, són la matèria prima principal per a aquestes construccions de pedra. La sobreabundància de pedra ha obligat els homes a treballar intensament per tal de poder obtenir les superfícies necessàries per a cultivar i així poder extraure de la terra els recursos per a la seua subsistència.
Paisatge de pedra (Mas de Sofondo)
La pedra calcària, tant abundant per tot arreu, s'arrabassa i s'aprofita per a fer diverses construccions amb la finalitat d'obtindre un poc de terra conreable. Així es va modelant el paisatge.
La necessitat de guanyar terres de cultiu ha deixat com a testimoni els nombrosos camps construïts amb tots els seus elements, en els quals s'ha recorregut a un material sobreabundant per tot arreu, proporcionat pel mateix medi físic, com ara la pedra calcària. Aquesta s'utilitza en sec, és a dir, sense cap morter o material d'unió entre les diferents peces, motiu pel qual les pedres, de morfologia irregular, van encaixant-se unes amb les altres, pedra sobre pedra, i s'uneixen pel seu propi pes.
Parets i barraca al Mas de Marín
La relació de l'home amb els recursos que ofereix el seu espai físic dóna com a resultat l'arrelament en la comunitat local d'una autèntica cultura de la pedra que es materialitza en tots els elements construïts que configuren qualsevol racó del paisatge.
La pedra seca al terme de Catí: Testimoni viu d'una activitat que es remonta a temps ancestrals, Catí compta amb una joia patrimonial en el seu paisatge on la pedra forma part de tot el conjunt natural, multitud de parets i camins pecuaris, veredes, assagadors, barraques, pous de pastor, pous, fots i abeuradors. Tota aquesta arquitectura formant un patrimoni cultural singular és herència dels homes i dones catinencs que amb les seues mans i el domini de la tècnica de la pedra seca ens han legat un patrimoni etnogràfic privil·legiat.
Parets i assagadors per totes parts, des del pla al cim de les muntanyes (Mas Nou de la Piga)
El viatger que s'endinsa per les terres altes de l'interior del nord castellonenc i especialment en el terme de Catí, descobreix un paisatge singular. Prompte se n'adonarà de quina és la característica especial: la pedra en sec. Construccions de pedra en sec hi ha per tot arreu de la conca mediterrània i a molts altres indrets però ací en esta comarca mostren una personalitat pròpia: unes formes, uns elements i sobre tot una abundor que fan un paisatge diferent.
La pedra calcària abunda sobremanera en el paisatge
És ben coneguda la necessitat que l'home ha tingut al llarg del temps de fer murs d'abancalament que li permeteren guanyar per al conreu terrenys amb molta pendent, extremament pedregosos i que no tenien inicialment cap aprofitament agrícola. L’abundància de roques i de pedra calcària que aflora a la superfície en la major part del nostre terme, redueix a la mínima expressió la presència del sòl fèrtil i aprofitable. Això ha obligat al llarg de la historia als habitants d’aquestes zones a fer costosos i pesats treballs per incrementar la superfície cultivable. Al mateix temps que s'aclaria el terreny de cultiu de pedregalls també se delimitava amb parets les finques i es construïen barraques amb diverses finalitats.
Pedregall en el Mas de Roblasco
En un treball on no hi havia jornal, no importava en número d'hores, dies, mesos o tanmateix anys que els treballadors empraven en estes tasques. El que més disposaven era de temps, particularment en els dies d'hivern on el clima impedia poder treballar a les terres.
Utilitat de les barraques per a guardar eines del camp (Barraca del Mas de la Font)
Era necessari dur a terme un continu procés de separació de la terra de la pedra, producte que s'ho enginyava per dipositar-lo en les seues proximitats: parets, paredons, casetes pedreres... Es així com naix el nostre paisatge. Un paisatge més que humanitzat, construït. Pedra sobre pedra han anat apareixent al llarg dels segles quilòmetres i quilòmetres de parets, centenars de casetes o barraques cobertes amb falsa volta, pous, basses, neveres; tota una sèrie d’elements que van anar convertint en terra útil aquells pedregars. L'home es converteix així en el principal artífex del paisatge, sense destruir-lo, però transformant-lo. La seua acció reforça si més no la diversitat i estètica. La norma del bon paredador diu que tota pedra ha d'estar damunt de dues pedres i n'ha de tenir dues al damunt. El terme de Catí és una d'aquestes àrees, al igual que moltes comarques del nord de Castelló, on les construccions de pedra seca es presenten amb certa densitat i són veritables elements estructurals de l'entorn. Es calcula que tant sols en el nord de la província de Castelló (Catí, Tírig, Vilafranca, Ares, Benafigos, Vistabella...) hi ha entre 15.000 i 20.000 barraques i un enorme número de construccions d'aquest tipus.
Mapa de barraques del terme de Catí
CONSTRUCCIONS DE PEDRA SECA: La tècnica de la pedra en sec es practicada per persones generalment anònimes i que sí construeixen i modifiquen els seus entorns pròxims, però sense tindre la majoria coneixements acadèmics alguns. Alguns autors sostenen que aquesta tècnica de construccions en pedra en sec està vinculada a antigues civilitzacions mediterrànies (2.000 AJC). Altres apunten a un origen en l'Orient Mitjà associat al naixement de l'agricultura i el regadiu (fa uns 5.000 anys). Altres li atorguen una procedència àrab, celta, etrusc i fins i tot inca. La tècnica constructiva sembla entroncar amb cultures megalítiques de països diferents com Espanya, Gales, Estats Units o Itàlia. No es pot dubtar que aquesta tècnica és fruït de la creativitat i experimentació de milions de persones al llarg de la història, demostra la intensitat del treball dels habitants del món mediterrani en un esforç continu i intensiu.
La Torreta
Al costat de les parets associades als bancals i els camins i assagadors juguen un paper primordial des d'antic en la regulació dels diferents tipus de sol. La gran època constructiva en la nostra terra bé des del segle XVIII i la tradició constructiva perdura fins fa poc després de la Guerra Civil. En qualsevol cas, hi ha quilòmetres de parets i milers de bancals que, amb tota seguretat, es van dissenyar i construir en plena Edat Mitjana. L'arquitectura de pedra en sec és una realitat consubstancial als nostres paisatges mediterranis i aporta un segell de qualitat a un extens territori. A pocs quilòmetres de la costa o en les comarques de l'interior estes peculiars construccions atorguen personalitat pròpia al nostre entorn rural. Són paisatges sobris i austers, amb molt poc valor econòmic, però especialment rics. I fràgils a la vegada, perquè el ser humà fa dècades que ha deixat d'utilitzar estes terres i estes construccions. L'arquitectura de pedra en sec constitueix un dels patrimonis ignorats que la humanitat va dissenyar per a satisfer les seues necessitats bàsiques –refugi, agricultura, maneig dels ramats…- i que ara es converteix en un legat que no som capaços d'aprofitar.
Barraca del Mas de l'Ombrieta amb dos entrades diferenciades La tècnica en sí mateixa: - No hi ha cap pedra desaprofitada… Qualsevol es pot fer encaixar en el conjunt com un puzle. Però la pedra calcària es la preferida. En ocasions es retoquen mitjançant cops de martell. • ‘Tota pedra fa paret’. Principi d'obligat compliment: Tota pedra ha de col·locar-se per damunt de dos; i, al mateix temps, estar davall de dos. Sense utilitzar cap tips de morter o argamassa, en sec i tenint tant sols en compte la llei de la gravetat. La pedra es travada/col·locada pel seu pes i la seua forma. Les pedres exerceixen pressió unes sobre les altres, sobre tot les disposades en forma de cunya. Però també les coronacions verticals (‘en rastell’) de murs dominats per l'horitzontalitat. Les millors pedres: lloses planes (superposició senzilla). També s'utilitzen pedres absolutament irregulars, com els cantos rodats procedents dels llits fluvials. - La fórmula màgica es asseure pedra amb pedra per a aconseguir l'estabilitat, funcionalitat i estètica adequats a cada cas. - La matèria prima és pràcticament il·limitada. Hi ha un excés de pedra en la terra. BARRAQUES DE PEDRA EN SEC: Una de les construccions més típiques d’aquests camps són les barraquetes o casetes. El seu objectiu primer és per oferir refugi als pastors o llauradors per a passar la nit o per deixar caure la ploguda, encara que el seu nombre i la seva densitat en un mateix lloc són tan grans que resulta difícil explicar com poden aplegar a ser totes elles absolutament necessàries. Realment, algunes d’elles es feren més per respondre a la necessitat de guardar l’enorme excedent de pedra en algun lloc que no per veritable necessitat d’aixopluc. L’originalitat de la tipologia d’aquestes casetes rau en la seva coberta, generalment realitzada per la tècnica de la falsa cúpula, o apropament de filades, tècnica de gran mèrit i complexitat que es ve practicant des de temps neolítics. Agafant la definició de «Temes d’etnografia valenciana»: 1 «Les barraques són construccions de pedra en sec sense desbastar, construïdes sobre una paret de planta circular, quadrada o rectangular, que no sobrepassa generalment 1,5 m d’alçada i 3,5 m de diàmetre, i sobre la qual es construeix una cúpula cònica o parabòlica per aproximació successiva de filades horitzontals de pedres planes molt ben aparellades entre elles de tal manera que formen anells de pedra on el radi va decreixent progressivament; quan cadascun d’aquests anells està acabat, constitueix una corona indeformable preparada per rebre’n una altra de radi menor que avança prou sobre la precedent perquè hi siga superflu un suport o bastida auxiliar». Amb aquest nom es denominen construccions que serveixen de refugi temporal. Aquestes casetes, nomenades al nostre poble barraques, serveixen de refugi temporal.
(PER AMPLIAR EL TEMA POLSAR SOBRE LES BARRAQUES)
Resumint, la arquitectura de pedra seca és una laboriosa intervenció de l'home integrada en la natura, ja que només utilitza com a material la pedra de l'entorn immediat. L'esforç titànic de l'home per transformar els terrenys pedregosos en plataformes cultivables configura un nou paisatge monumental de gran interès, en que es fonen estètica i funcionalitat. Conèixer aquesta faceta peculiar del nostre patrimoni ens farà respectar-lo i, potser, conservar-lo com un interessant vincle històric i cultural.
BIBLIOGRAFIA DEL TEXT L'home i la pedra- Francesc Jarque- Universitat de València. Pedra sobre pedra - Adrià Besó Ros - Universitat de València Imatges: Fotografia digital (Joaquim Carbó Miralles) © Pàgines creades per Joaquim Carbó Miralles , 2001
Veure un àlbum de fotos de construccions de pedra en: https://goo.gl/photos/5eBxP1LnaFMAmW7p6
|
